El Nexe

S’han conjurat per viure un pròleg infinit,

i per això els urgeix un vaixell vermellós parat a la badia,

perquè els anhels d’abellir-se marinegin.

La bonesa del futur, ensems a dolços encanteris,

interpreta músiques càlides

de les seves quimèriques pretensions de desossar-se.

Promptes per embarcar,

per bescanviar-se els esquelets,

per escumejar-se, per fondre’s amb el salnitre

en la venturosa voluntat de les ones,

s’han desllastat de qualsevol resquícia d’horaris

perquè consideren els rellotges un excés matemàtic

i aposten per uns altres dígits que eren

i sempre són abril, com totes les esperances.

La mar és la mateixa de sempre,

«tan calma que simplifica», i fins i tot la joia és la de sòlit

mentre s’atipen els mesos de veritats pregones,

s’esmunyen els dies cap al costat més plàcid.

Ella assenteix, ell afirma.

Encara gaudeixen de la innocència del llenguatge monosil·làbic.